L'home que ho va ser tot, menys alcalde

dimarts, 19 de maig de 2015

Font Surt de Casa :

Imatge :Anna Zaera

L'aldeà Pepe Arques exemple paradigmàtic de l'associacionisme ebrenc.
En uns dies on la majoria de pobles i ciutats estan engalanats amb les banderoles que presenten els candidats dels diferents partits polítics a les alcaldies, José Arques, conegut a L'Aldea com 'Perico', que supera ja les noranta dècades de vida, em convida a un cafè a la Llar de Jubilats del seu poble. Es tracta d'un espai situat just darrere de l'Ajuntament, en aquella enorme esplanada entre dos fragments de poble, que en part, ell va ajudar a convertir en nexe d'unió de dos barris massa allunyats en l'imaginari dels aldeans. Hem quedat perquè m'expliqui la història del poble que, en part, és també la seva. Un emprenedor, dels de tota la vida, dels que s'implicaven en totes aquelles iniciatives que havien de permetre millores per a la comunitat. "Ho he estat tot, menys alcalde", diu per resumir la seva trajectòria. Reivindica el treball a l'ombra, des de l'associacionisme, per fer créixer la identitat d'un poble que ha hagut de reinventar-se en els últims trenta anys, sense no poques dificultats. “L'Aldea és un poble generós, que ha permès que el seu terme es convertís en nexe de comunicacions, tant per carretera com per ferrocarril” comenta Arques.
"Mai vaig voler utilitzar la paraula per prometre coses, per aconseguir vots. 
En els darrers dies, aquest home que acumula vivències de negociador d'alt nivell en despatxos tant de Barcelona com de Madrid, ha trobat el seu posat de jove pèl-roig atrevit en un llibre de recent publicació. 'L’Aldea i la seva gent, imatges per al record' és un recull de fotografies fet pel també aldeà Antoni Gilabert que mostra a les noves generacions les 180 millors imatges del primer terç del segle XX. "Surto en unes quantes" m'explica sostenint el llibre amb dificultat, qui ha estat president de la Cambra Agrària, vicepresident de l'equip de futbol local, president de la Llar de Jubilats, i molts càrrecs més que l'han portat a, com diu ell, "fer poble". "Jo tenia diàleg" em diu per explicar-me que era un bon orador. "Em defensava" continua. "Però mai vaig voler utilitzar la paraula per prometre coses, per aconseguir vots. Mai m'ha agradat avançar coses que no puc arribar a complir" explica. On sí que s'ha sentit còmode ha estat reunint-se amb les autoritats de cada moment -des de Suárez a Felipe González- per demanar millores per l'Aldea. "Estava molt guerrejat" m'explica mentre enumera les personalitats amb les quals va haver d'enfrontar-se al llarg de la seva trajectòria com a activista, les més difícils durant les negociacions per aconseguir la Segregació de Tortosa. El procés de Segregació va durar 4 anys des del 79 fins al 83" relata. "Vaig haver de pujar moltes vegades a barallar-me amb Pujol i Alavedra comenta entre rialla i rialla. Aquell Ford Granada el vaig cremar anant a Barcelona etziba amb humor.
Les anècdotes no acaben aquí. Els moments més difícils de la Segregació els van viure quan van haver de fer front a l'oposició colonitzadora tortosina. Com sempre, els més forts tenen les de guanyar. L'any 66 va haver una pedregada nocturna sent jo president de la Cambra Agrària. Vam anar a Tarragona a reclamar diners per sufragar les collites i les terres que havien resultat malmeses. Vam arribar un acord que implicava que ens pagarien 70 milions de pessetes. Quan vam anar a recollir els diners a Tarragona em van dir: Senyor Arques, no vingui més, que els diners ja els ha agafat Tortosa. Aquestes dinàmiques espoliadores van durar anys, i, per això, Arques reconeix que el caràcter dels aldeans sempre ha estat "molt sofert". Cada any mos pelàvem, els tortosins comenta fent referència a aquestes pràctiques, que eren habituals.
Arques recorda aquells anys en què venia pastanagues a tota Espanya, i van començar a fer-se les primeres infraestructures agrícoles, i també en els que les festes religioses donaven llocs a les millors revetlles musicals. Vaig portar a Julio Iglesias al Sindicat de l'Espectacle a Tarragona quan el seu caché encara era d'un milió i mig diu orgullós, qui té anècdotes per omplir tardes i tardes de converses. Perico, després de mostrar-me les estampes del poble que són les seves. fica el llibre L’Aldea i la seva gent, imatges per al record en un sarronet de color blau amb cremallera que tanca cuidadosament davant meu. Té les memòries ben ordenades, ben classificades, preparades per deixar-les com a herència al seu poble. Aquest ha estat el destí d'un home que va trobar la seva vertadera llar en una comunitat, en un poble, a l'Aldea.
Share this article on :
 
© Copyright 2010-2017 InfoAldaia All Rights Reserved.
Template Design by InfoAldaia | Published by InfoAldaia | Powered by Blogger.com.